ELS AMICS DE LES ARTS

Els seus discos

• Catalonautes (Pistatxo Records 2005)
• Roulotte Polar (Pistatxo Records 2007)
• Castafiore Cabaret (Pistatxo Records 2008)
• Càpsules Hoi-Poi (Pistatxo Records 2009)
• Bed&Breakfast (2009)
• Bed&Breakfast – Reedició (2010)
• Espècies per catalogar (2012)

Biografia
Els Amics de les Arts, va sorgir per la iniciativa d'un grup d'estudiants universitaris que compartien pis a la ciutat de Barcelona. Les veus cantants són d'un jove quartet inigualable, increïble, sofisticat, intel•ligent, provocador i carregat d'ironia. Aquest quartet està compost per

L'home que dobla en Bruce Willis
A l’escena final fa aterrar un avió a Central Park.
I la gran patacada dóna pas a un silenci brutal.
Els vianants s’hi aproximen
primer atònits, després expectants.
Que a cada segon que passa
té més números d’haver-la palmat.
I quan la porta finalment s’obre
la gent crida i comença a aplaudir.
Tots dos saluden, es besen i ell li diu:
“Nena, ara ja som més que amics?”.
Sona una orquestra, el pla fon a negre i surten les lletres. Final.
Recull la carpeta i els auriculars, s’abraça amb el tècnic i marxa cansat i és que…
L’home que dobla en Bruce Willis
que viu aventures només amb la veu,
l’home que dobla en Bruce Willis,
que no és de Manhattan, que és de Cardedeu.
Avui, nit d’estrena, de comiat:
un actor posa el punt i final.
El nostre home té una idea, no s’hi val a dubtar
potser és l’última oportunitat.
Tothom es gira i una limusina s’atura entre flaixos i tweets.
S’obre pas entre els fotògrafs, es treu el barret tremolant, se’l posa contra el pit i diu:
Hello, dear Mr. Willis.
It’s such a great pleasure to meet you at last.
(No és pas un crack en idiomes
però almenys aquest tros se’l porta preparat).
Tots dos es miren, el món s’atura,
Ai las! Si tingués un minut…
Per dir-li gràcies per les aventures,
per tot el camí que han recorregut junts.
Però la cara que posa en Bruce Willis
no deixa cap marge per l’ambigüitat.
I és que l’home n’hagués tingut prou amb un gest,
un somriure de complicitat
que no arribarà mai perquè hi ha un guardaespatlles
que el paguen per això, que li fot un empenta
i que cau en rodó, que queda estès a terra,
que es pensen que és boig “Oh, my God” “Oh, my God” “Oh, my God”.
L’home que dobla en Bruce Willis
de fora el cinema sent la seva veu.
Uns vianants intenten reanimar-lo, entre dos l’agafen i el posen de peu.
L’home els diu que en Bruce Willis és un amic seu
però ningú no se’l creu.


 


La merda sen's menja
Sé prou bé que puges a Verdaguer,
I és que jo des de Joanic que no sé com posarm’hi i faig veure que no t’he estat guardant seient,
i així molt discretament aparto la maleta
quan et veig passar (ho tinc tot mil·limetrat)
vas i dius: “Està ocupat?” i segurament penses
que sóc un passerell però abans de ser a Bogatell
potser ja t’he convençut perquè fugis amb mi i ho
deixis tot.
Que no m’has dit
si em queda bé la barba.
Que no m’has dit
com ho tens per escapar-te amb mi.
Que no m’has dit
si vols que t’ensenyi un lloc on de nit és de nit.
I és que aquí la merda se’ns menja.
I és que aquí ja no s’hi pot estar.
Compartir, pagar una hipoteca junts,
maleir cada dilluns per haver allargat el diumenge.
I comprovar que París et queda bé
i si plou no passa res:
quin sonat va inventar el paraigües?
Que no t’he dit
que Barcelona crema.
Que no t’he dit
que no és teva ni meva.
Que no t’he dit
que tot i no ser massa guapo sóc molt divertit.
I és que aquí la merda se’ns menja.
I és que aquí ja no s’hi pot estar.